…

Em sap greu, però no aguanto més aquí!

Espero seguir l'aventura, en condicions a cal Blogger!

Fins ara! :  http://aumaria.blogspot.com/

[@more@]

Tweet

Mira quina gràcia, tu! Uns senyors i unes  senyores que  no sabien a què dedicar el seu temps, s'han posat a fer un estudi -un gran estudi- per saber les formes predominants de les senyores. D'aquí n'han tret una gran conclusió. Una conclusió que donará per a molt: Per xerrar-ne, per escoltar debats en programes televisius, de ràdio, per omplir revistes, diaris, i sobretot per classifica-nos. Bé, en aquest cas  per classificar a les dones. L'estudi conclou que hi ha tres tipus de formes predominants en els cossos de les dones: El cilindre, el diàbolo i la campana. A partir d'aquí miraran que les talles i la confecció de les prendes de vestir (de les senyores, és clar) s'adeqüin a les formes de qui se les ha de posar. Així doncs, les formes descartades per minoritàries s'hauran d'aguantar com ja feien fins ara. I la dona que tingui forma de xampinyó? I la de formatge de bola? I les dones armari?

Una altra qüestió és el sexe que han triat  per fer l'estudi. Per la vida  política, laboral, social s'està imposant arreu la PARITAT (que com el seu nom indica vé de parida) oi? A l'hora de vestir, fer talles i demanar que es faci roba per a tothom els homes no hi  pintem res? O algú d'aquests savis estudiosos no s'ha adonat que si de dones n'hi ha de tres tipus  predominants, d'homes n'hi ha pla més?

A mi no em costa massa comprar roba. No em costa, em refereixo, pel què fa a triar (és evident que encara que te la compris de segona mà o al mercat has de pagar…) però sí que em trobo que mai uns pantalons em van a mida de llargada si em van bé de cintura. (això de la cintura és un dir, perquè també costa trobar-ne que no et quedi la trinxa ficada al cul i tant baixos que el botó et rasca el pubis, de manera que t'agradi o no puguis ensenyar la goma dels calçotes amb la marca ben grossa). Quan em compro una camisa, si em  corda del coll les mànigues són prou llargues  com per fer-ne una coixinera, o bé si em van a mida de llargada, sense que sembli que em  poso una camisa de dormir, els botons no els puc  cordar. Ja no cal que parli dels  jerseis que degudament rentats amb aigua freda queden compactats i no els pot ni aprofitar el meu nebot de tres anyets! 

Sincerament, no crec que la  mesura de les tres talles "morfològiques" serveixi per a res que no sigui per divertir-nos i riure classificant uns tipus de dones i uns altres. Cosa  inútil i desagradable. Els cossos d'homes i de  dones són de  moltes maneres. Aquí no hem d'acceptar la diversitat? Això no és políticament i socialment correcte? Quan analitzaran la quantitat de bones  persones vesteixin com vesteixin i ens deixarem de menjar l'olla per l'aspecte?

[@more@]

Tweet

Aquest premi comença a AretyPico (un bloc que diuen que "premian el arte y la creatividad") i es va transemetent de blocaire en blocaire en forma de meme, premiant cadascú a 5 blocs

Se'm  fa gros  pensar que he rebut aquest premi de mà de la Trillina, és a dir, d'una lectora/visitant del meu bloc. Jo no en faig gaire escarafalls del meu bloc i tampoc solo rebre moltes visites. Quan participes a una convocatòria de blocaires com és Relats Conjunts, a la que solo  participar de tant en tant, és normal que per l'enllaç que et posen a Relats Conjunts, els altres blocaires que hi han participat facin el tafaner a casa teva. Em sorpren de totes maneres que algú li hagi passat pel cap donar-me aquest premi. És un  premi per les  meves il·lustracions i al contingut del meu bloc. Gràcies Tillina, de tot cor. No m'ho esperava. Ni rebre'l ni que algú admirés d'una  manera o altra el meu bloc (almenys no com per rebre un premi). Com que  me l'han donat, es veu, per això dels meus dibuixets, i com que la figureta és un "pongo" horrorós (ja em perdonareu…) m'he pres la llicència de fer-me'l a la meva  mida:

No és cap virgueria, ho sé, però tampoc calia trencar-se massa les banyes i explotar la creativitat per transformar el trofeu. No… més aviat he pretès que fós reconeixible tal i com me l'ha fet arribar la Trillina. Es veu que ara jo hauria de donar el  premi a algú altre… La veritat és que no sé per on començar!
Tinc una lectora assídua que fa unes fotografies impressionants: Elur, t'ha tocat!
N'hauria de triar quatre més, però… voleu dir que cal? Al fiinal, tant repartir premis així subjectiament no tindrà cap gràcia. Podria tria els quatre que  falten, però no se me n'acut cap dels que  sovintejo per dona-lo objectivament i convençut. Així doncs, Elur, tot per a tu! Si vols continua la cadena… I perdona'm, però qui se'l mereix més que tu?

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

%1

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet

La senyora Truja sortia cada dia un parell de vegades per treure el gos a pixar i cagar. Ella, tota modesta, es dedicava a passejar tranquilament pel carrer major. Li era còmode i pràctic: Només havia de sortir de casa i deixar que el seu gosset anés per on volgués allà on arribava la corretja extensible (aquella mena de cordills que s'estiren i s'arronsen). El gosset de la senyora Truja tenia predil·lecció pel carrer major. Allà trobaba racons i raconets en les entrades de les cases, en els replans dels aparadors, a les portes de les botigues i vora les jardineres més noves del poble. La senyora Truja estimava tant el seu gos que, a banda d'abrigar-lo amb jerseiets de llana a l'hivern, deixava que fes tranquilament les seves feines allà on més se sentia a gust. No importava si tothom ho podia veure, si podien  veure aquests moments d'intimitat que tenim els humans a l'hora de pixar o cagar relaxadament, perquè la senyora Truja i el gos estaven al marge de tot el que passés al seu voltant. N'estaven tant al marge que la senyora Truja semblava encantada en veure com com el seu gosset anava escampant el seu rastre, líquid i sòlid, pels carrers amb total naturalitat i, com és  natural, orgullosa de les  seves tifes i pixarades, allà les deixava per que  tothom les pogués contemplar i gaudir-ne.

Massa bonic per que només sigui un conte! La molt bruta, la senyora Truja, és ben real. Sembla mentida com un gos tant petit, un mitja merda, un llepaesquerdes, pugui anar embrutant el carrer! I ella, la molt truja, que es para a cada lloc on a ell més li plau. I ningú (ni jo mateix que la trobo gairebé un parell de cops al dia) és capaç de dir-li el que és: Una Truja!

PD: LLEPAESQUERDES= llepafigues, menjapatates, escuraxones… 

[@more@]

Tweet

La senyora Truja sortia cada dia un parell de vegades per treure el gos a pixar i cagar. Ella, tota modesta, es dedicava a passejar tranquilament pel carrer major. Li era còmode i pràctic: Només havia de sortir de casa i deixar que el seu gosset anés per on volgués allà on arribava la corretja extensible (aquella mena de cordills que s'estiren i s'arronsen). El gosset de la senyora Truja tenia predil·lecció pel carrer major. Allà trobaba racons i raconets en les entrades de les cases, en els replans dels aparadors, a les portes de les botigues i vora les jardineres més noves del poble. La senyora Truja estimava tant el seu gos que, a banda d'abrigar-lo amb jerseiets de llana a l'hivern, deixava que fes tranquilament les seves feines allà on més se sentia a gust. No importava si tothom ho podia veure, si podien  veure aquests moments d'intimitat que tenim els humans a l'hora de pixar o cagar relaxadament, perquè la senyora Truja i el gos estaven al marge de tot el que passés al seu voltant. N'estaven tant al marge que la senyora Truja semblava encantada en veure com com el seu gosset anava escampant el seu rastre, líquid i sòlid, pels carrers amb total naturalitat i, com és  natural, orgullosa de les  seves tifes i pixarades, allà les deixava per que  tothom les pogués contemplar i gaudir-ne.

Massa bonic per que només sigui un conte! La molt bruta, la senyora Truja, és ben real. Sembla mentida com un gos tant petit, un mitja merda, un llepaesquerdes, pugui anar embrutant el carrer! I ella, la molt truja, que es para a cada lloc on a ell més li plau. I ningú (ni jo mateix que la trobo gairebé un parell de cops al dia) és capaç de dir-li el que és: Una Truja!

[@more@]

Tweet

No si… tant és pintar un paper, com sobre una  tela o sobre fusta…

un cos o una cara… La qüestió és pintar alguna cosa! El que  s'ha de fer  per tenir contenta la canalla! Jo també  'ho passo bé, però! 

[@more@]

Tweet